Si us pensàveu que em coneixieu... tenieu raó

domingo, octubre 16, 2005

T'agrada conduïr?

Començo aquest escrit amb un lema que personifica perfectament el que molts pensem un dilluns al matí quan hem de desplaçar-nos per aquestes carreteres que tenim. Personalment sí, m'agrada conduïr i molt. Però hi ha vegades que m'ho plantejo. De veritat conduim o més aviat ho intentem? És per això que proposo que discutim algunes coses incomprensibles que passen avui dia.
a) Començo des de la base de que no tothom està preparat per conduïr. No és que pretengui fer d'això un elitisme però si hi pensem a fons, es tracta de circular a velocitats altes amb trastos de més de 1000 kgs i per entorns bastant hostils (com una ciutat). No em puc creure que tothom del món mundial ho pugui fer. Qui no coneix el típic que no es capaç de fer la O amb un canuto i que per altra banda porta un cotxe de 200 cv. Hombreeeee... siguem seriosos a cadascú el que pot fer. O que en penseu del típic iaio que no s'aguanta els pets però que encara va a 30 per hora per la autopista amb el seu Simca 1000? (El més fort és que paga menys per l'assegurança que jo). Proposo que s'endureixi el procés de treure's el carnet i no només un examenet que se'l treuen fins i tot els veterans del Cottolengo.
b) S'haurien de fer exàmens de capacitació per tal de poder aspirar a vehicles més potents i grans. Ja n'estic cansat de veure la típica mare pijeta que té por de conduïr i que li compren un tot-terreny rollo Hummer. Clar que no té por, però és que fora dels vidres blindats hi ha escenes de pànic entre la població!! (Si ja va insegura de portar un Seicento, com anirà al portar un Cayenne???) Així ens assegurariem que s'està realment capacitat de portar una màquina de tals dimensions i potència.
c) Arreglar d'una vegada les carreteres. Tot i que les carreteres d'aquí estan per sobre de la mitja (pagant clar...) hi ha llocs on no hi ha una massacre no se sap perquè. Em ve al cap la N-II. Allò és tercer mundista, si algú ha jugat mai a esquivar pedres que et llencen és el mateix però versió cotxes i a 120. Ara poso un carril, ara el trec, que si forat aquí que si forat alla... No paguem tants impostos?? Pos ale, a asfaltar s'ha dit.
d) Fotre multes astronòmiques al que parla pel móbil o no porta el cinturó. Pel que fa al primer punt, és indignant veure gent que va fent malabarismes mentre truca i al mateix temps fuma. Senyors, si es volen matar perfecte, però la resta no tenim la culpa!!!! Per altra banda, la gent no sap el que és tenir una bona hostia i anar al darrere (jo sí). "Bah... ja em pararan els de davant!". Un cos de 70 kg en un xoc a 120km/h fa una força al seient de davant de prop de 1500 kgs. Oi que no voldrieu matar als vostres pares d'aquesta forma??
Bé, podria rajar i rajar d'aquest tema, però després de que tothom em digui que els meus escrits són molt llargs, millor ho deixo per un altre dia.

domingo, octubre 09, 2005

La vida es qüestió de (les nostres) prioritats

No, no es que vulgui fer publicitat de certa marca de gelats, es que m'ha vingut al cap aquest títol quan he pensat en com vull encarar la meva vida a partir d'ara. Sí senyors, ha arribat l'hora de deixar-se de tonteries. Tinc 21 anys. Tot i que pugui semblar que potser penso més del que em toca sento que ja és moment que em planteji que carai faré a partir d'ara. No pretenc avorrir-vos (tot i que no descarto que us adormi) sinó invitar-vos a discutir sobre grans qüestions que se'm plantegen avui dia.
A vegades penso: Què hi pinto jo aquí?
Els que ja em coneixen potser deuen estar pensant que vull parlar sobre els meus estudis o la meva vocació, però no, estic referint-me a una altra cosa. Què pinto jo en aquest "tinglado" que s'anomena vida? Si m'hi paro a pensar, ni jo he decidit néixer, ni se m'ha preguntat on volia néixer i menys encara en quin moment. Quin és el motiu de que jo, Víctor Gimeno Gutiérrez, el dia 28 de juny de 1984 neixés a Barcelona (Planeta Terra) fill de Antonio i Eva??? Suposo que deu haver-hi algún no?? Perquè sinó ja em diras quina tonteria...
Hi ha qui busca resposta amb la religió, hi ha qui ho busca mirant les estrelles i hi ha qui no ho busca, senzillament. Personalment, crec que no soc capaç de saber-ho però que arribat un cert dia ho sabré, és qüestió de paciència. El que està claríssim és que ja que m'ha tocat viure, ho faré el millor possible. És la MEVA vida i per tant jo decidiré qué faig, com i perquè. És en aquest punt on el meu caràcter o la meva manera es pot interpretar com a "freaky".
Però a veure... qui no té un punt friki és un amargat. Qui només fa que auto-limitar-se per tal de que ningú pensi que és extrany no viu la SEVA vida. Viu la vida dels demés. Qui té por de que algún dia els altres l'enganxin cantant sol mentre està estudiant o fent un comentari insól·lit és que no disfruta de la vida. Quantes coses hi ha que es surten de la "norma" i que ens produeixen un plaer inmens? Hi ha coses que ens facin més feliços que estar enamorats?? Ets capaç de fer les tonteries més grans perquè estimes una altra persona... I no ets capaç de sentir-te així perquè t'estimes a tu mateix?? No vull que s'entengui que predico un estat de tonteria permanent però us heu fixat que mai donem gràcies per ser qui som?? Ja no per aixó... sinó per la sort que hem tingut de aparéixer en un determinat lloc i un cert temps??
Ho donem per sentat... fins que passa alguna cosa que ens ho fa veure. És trist que ens donem compte de qui som realment nosaltres fins que això trontolla. Fins que el que nosaltres pensàvem que era innamovible es comença a moure. Visquem la vida com realment es mereix, com un privilegi que se'ns dona. De nosaltres depen si viure o veure-la passar.
Us heu fixat quan li pregunteu a algú què tal està, qué és el que us contesta?
-Psé, tirant (del carro suposo)
-Ja veus (com dient. digam'ho tu perquè ni jo sé qué em passa)
-Anem fent (en plural, com buscant algú que l'acompanyi)
-Passant (pel tub?)
Una altra evidència, quant fa que no veieu ningú pel carrer somrient?? Jo ni me'n recordo, i bé... quan et veuen a tu somriure... veus tothom preguntant-se: Què coi li passa a aquest?. Feu l'experiment. Somrieu a les 8 del matí pel carrer. Sentireu el que és el vudú (versió Torrecillas).
Estem amargats, però el problema no el comencem nosaltres. Ens ho claven entre cella i cella des que som petits. Quants de vosaltres esteu fent allò que de veritat us il·lusiona? Quants de vosaltres volieu ser bombers i us veieu d'aquí uns anys encarcarats en una oficina?
El problema està en que des de petit ja et diuen la frase maleïda: "És impossible". Tú tens 4 anyets, fa no res que ratllaves el parquet amb els cotxets de miniatura i li dius a la professora: "Jo de gran vull ser pilot de cotxes" (aquest soc jo). I que et diuen... "Ui Víctor... això és molt difícil eh...". Vas a casa i ho dius als teus pares i què et diuen?? "Va Víctor no diguis tonteries i beu-te la llet". Pos ja tenim a un nano que li xafen la guitarra. Doncs qué bé, estem fotent a tots els nanos. Perquè qui diu pilot pot dir actor o dentista.
I què passa, que et trobes que durant tota la infancia t'estan portant per un camí on el més important és estudiar, ser el millor, ser el que guanya en tot perquè sinó seràs un perdedor. Què passa, que la vida està perduda o què?? Et fan creure que si no triomfes ets una merda.
Perdona... qui pensi que pel fet de tenir un cárrec extremadament important o per tenir un compte corrent amb més zeros que espais és feliç ho porta ben clar... Explica-li a aquest tio que cada matí ha d'anar a una oficina d'una constructora quan ell el que volia era ser guardabosc. I d'aquests exemples els que vulgueu.
És per això que dic que la vida és una qúestió de (les nostres) prioritats, que qui vulgui ser ric ho sigui, qui vulgui viure al metro tocant la guitarreta, endavant!!! Però que no ens mengin el coco des de petits en que hi ha coses que no podem fer perquè és la mentida més gran del món. La gent tenim il·lusions (per molt tontes que semblin) però que dónen sentit a la nostra existència i si ens les treuen ens convertim en 70kgs de massa viva però sense cap sentit. Com deia Séneca: "Quan no tens un port on anar cap vent és bó". Busquem dins nostre i veurem quin és el port que ens agrada, i sobretot, vosaltres sou els capitans de la nau. NINGÚ té cap dret en dir-vos el que es pot fer o no. Vosaltres manegeu les veles, i ningú com vosaltres coneixeu el vaixell tant bé i sap amb quines ones pot lluitar. Llavors, només llavors, veureu com a tots ens bufa un vent que ens porta al port. Un port que es diu FELICITAT.

domingo, marzo 06, 2005

Un dia més...

Piiiiiip... Piiiiiiiiip... Piiiiiiiiiiip... Un soroll insoportable em desperta i em fa caure del descans que necessitava el meu cap. Sembla com si les preocupacions que em martiritzaven ahir s'haguessin esvaït però ràpidament tornen a sonar dins la meva consciència.
Em fa mal tot, ahir va ser un dia molt dur... més dur del que m'esperava. Obro els ulls i veig l'inconfusible paisatge de la meva habitació. Miro el sostre amb la mirada perduda, conscient del que m'espera avui.
M'aixeco amb moviments lents com intentant no fer-me mal, però necessito moure'm ràpid, una dutxa ben calenta m'espera. Entro al bany i la llum em cega per uns moments. Tot seguit em veig al mirall i amb una crueltat despiadada em recordo que no soc precisament Richard Gere. Tampoc estic gens malament, excepte per la barba de tres díes que porto i el cabell tot despentinat que més aviat em fan pensar que sóc un vagabund. Obro l'aixeta i regulo la temperatura perquè durti l'aigua el més calenta possible. Hi entro i el cos s'estremeix al notar el contrast amb tanta escalfor... Oooooh que bé...!!! Ho necessitava.
Després de deu minuts en remull i uns altres deu més arreglant-me el cabell em disposo a vestir-me. Obro l'armari... i com sempre la mateixa pregunta: Perquè soc tant desordenat?? Em decideixo per la camisa blava i la corbata vermella. Em poso la jaqueta, agafo les claus i surto per la porta.
Avui fa sol, com ahir. És el típic dia de maig en què el teu cap està pensant més en les vacances que en la feina. Tot i això em resigno i faig via cap al metro. Com sempre, m'hi trobo el venedor de la ONCE i compro el número pel dijous. No és que hi cregui en la sort, però sé que si no hi jugo segur que no em tocarà. Entro dins el vagó brut del metro i m'hi trobo la típica fauna de les vuit del matí. Els nanos que van a l'escola amb les llaganyes encara als ulls. L'home de negocis amb la seva cartera i que no para de llegir La Vanguardia. La dóna que s'asseu amb cara de dormida i que intueixo que torna del seu torn de nit.
Arribo a la meva estació i m'uneixo al torrent de gent que surt del metro. Agraeixo l'alé d'aire fresc que m'arriba de l'exterior i tombó per el primer carrer. Treballo al següent portal i després de saludar al senyor Francesc, el porter de l'edifici pitjo el botó de l'ascensor. Cinc minuts després entro a la oficina.
M'assec al meu despatx, i m'adono que tinc la taula plena de papers. No tinc temps per ordenar-los, necessito consultar les dades que em va enviar l'Enric ahir. Encen l'ordinador i deprés d'una infinitat de pips i contrasenyes començo a treballar. No porto ni un quart d'hora inmers en la meva feina que sona el telèfon. És en Jordi, que si m'en recordo que tenim pista reservada per aquesta tarda, li recordo que sóc despistat però que no m'oblido dels meus amics. Continuo treballant.
Tres cops a la porta em desconcentren. "Endavant!" dic amb la boca seca. És la Núria, la secretària de l'Enric que em porta els informes per la presentació que he de fer per als clients mexicans. Només em queden quatre hores i la feina està encara a mig fer. Li dic que li comuniqui a l'Enric que tot està sota control. Sí, una mentida, però estic segur que ho tindré llest. Continuo treballant.
Al cap d'una estona sento xivarri fora el meu despatx, són ells. Els meus companys es disposen a anar al café del costat a esmorzar. Com si fos un acte reflex adquirit després de 3 anys de rutina continua m'aixeco i agafo l'americana. Entrem al café de sempre, i pensant que avui m'ho mereixo em demano un parell de donuts de xocolata. "Ja faré suficient esport com per cremar-ho" penso, sé que m'estic enganyant a mi mateix.
Llavors la veig. És ella... Està entrant per la porta i sento un calfred per tot el cos. Sí, la raó per la qual cosa em motivo cada matí a anar a treballat a l'estudi. Ella, la noia que fa nou mesos va entrar a la companyia. Ella, el motiu pel que el meu cor es dispara i sembli que es vulgui sortir del pit. Ella, la Cristina...
Mentre ens saluda a tots jo recorro tota la seva silueta com assegurant-me de que no ha canviat. Que continua sent la mateixa que em treu el son per les nits, la mateixa que em fa perdre el cap quan menys ho espero i la mateixa que em provoca un somriure permanent durant tot el dia.
Continua tant alta... tant guapa... No és una noia de la que a primera vista la gent s'hi fixi. Tot i això per a mi té un àura que m'ilumina el dia.
Ens explica que el viatge que ha fet per Noruega ha anat molt bé i que ha obtingut molt bons resultats amb els clients d'allà. Llavors m'en recordo d'en Pau. Quina enveja... Havia de ser jo qui hi anés amb ella però a l'últim moment l'Enric va decidir que jo era imprescindible aquí, a Barcelona. Era la meva oportunitat d'or...
Tornem a la oficina i m'assec una altra vegada a l'escriptori. No puc deixar de pensar amb ella... Recordo tots el projecte que vam fer junts el febrer. El museu d'Història de Roma. Recordo que em va impressionar el seu gran talent a l'hora de determinar les formes de l'edifici. Aquí va començar la obsessió. La mateixa obsessió que m'ha portat a traslladar el meu despatx en front del seu i que ara mateix em desconcentra.
Faig el cor fort i em decideixo a treballar o sinó em penjaran del coll. S'acosta l'hora de la presentació i enllesteixo els últims detalls. Són gairebé les dues i necessito menjar algo o em moriré de gana. Devoro un entrepà de formatge i torno a pujar a l'oficina.
Davant meu s'asseuen els tres representants mexicans i l'Enric. Començo... segur de mi mateix, sóc la persona ideal per treballar en aquest projecte. La reforma del Museu Històric de Mèxic DF. Porto treballant-hi un parell de mesos i com de costum les idees m'han vingut al cap a cop de vodka. No és un mètode molt ortodox, però per ara em funciona. Un cop sec m'interromp, la porta s'acaba d'obrir. "Perdón" diu una veu femenina i tot seguit s'asseu a la primera cadira que troba. "Què fa aquí ella???" pensó amb nerviosisme. Això em descoloca, no estava preparat per això. El meu instint de mascle em fa veure que no puc fallar, qualsevol error em pot condenar al fracàs. Són els vint minuts més llargs en molts anys. Quan acabo la presentació una mirada càlida seva em reconforta. "No l'he cagat, ufffffff!!"
Són les cinc de la tarda i els mexicans han quedat impressionats, segons l'Enric el contracte ja és nostre. En privat li pregunto el perquè de la presència de la Cristina a la reunió. "Li he demanat que t'ajudi en aquest projecte, és una noia amb molt futur i necessita un bon mestre". Això si que no m'ho esperava!!! Em diu que comencem el més aviat possible degut a les presses del govern mexicà.
Sense ni pensar-ho les cames em transporten al despatx de la Cris i sense adonar-m'en m'hi trobo davant d'ella. Amb moltes dificultats li expresso la meva satisfacció per poder treballar amb ella. Ella em respon alguna cosa, però no l'escolto, no puc... el meu cap no deixa de recordar-me lo meravellosa que és. En un rampell inesperat de dins meu surten les següents paraules: "Ho celebrem amb un sopar?". En el mateix moment que ho dic m'en adono de la cagada què fomut. Acabo d'esguerrar-ho tot. Tooooooonto!!!!
"Em sembla bé. Em passes a recollir a les nou i mitja?" diu ella. Ara si que estic flipant. Ho he sentit bé? Repasso mentalment si avui he trepitjat alguna tifa de gos, perquè tanta sort no puc tenir. "Perfecte" contesto jo.
Són les vuit i arribo al gimnàs, en Jordi encara no ha arribat i em començo a canviar de roba. L'espero a la pista tot fent alguns estiraments i deu minuts després arriba. Li comento el que m'ha passat i em felicita. Em diu que tant de bó a ell li passessin aquestes coses, que des que es va casar amb la seva dona que no ha tornat a sentir la passió de l'amor. Bé, una vegada sí però millor no recordar com va acabar la cosa. Jugó amb el cap a un altre lloc, tot repassant el que faré aquesta nit, el que diré... ho tinc tot planejat. En Jordi em diu que no hi pensi tant que després les coses surten com volen, però no puc deixar de pensar-hi.
He tornat a casa i després d'una dutxeta ràpida em disposo a posar-me ben guapo. Escullo els pantalons Armani i la camisa de seda que tant m'agrada. Repasso mentalment la llista de coses a fer. Reservar taula: fet. Netejar el cotxe: fet. Endreçar la casa: fet. Surto de casa amb la mentalitat de que aquesta nit és la meva, no puc desaprofitar una ocasió com aquesta.
Arribo a casa seva, he hagut de trucar-la perquè havia perdut la seva direcció. Comencem bé. Pitjó l'interfon i em respón una veu dolça: "Ja baixo!!"
Està preciosa. Realment perfecta. Valia la pena esperar el quart d'hora que m'ha fet esperar. Li obro la porta del cotxe i m'ho agraeix però al tancar li enganxo un tros del seu vestit. "Meeeeeeeerda" penso, típica cagada meva. Ella somriu i em diu que no passa res.
Al cap de deu minuts arribem al restaurant. Només entrat penso que l'he encertat, és el lloc perfecte. Ja pot ser-ho per l'estacada que em fotràn... Però per ella el que sigui. El sopar comença molt agradable, si creia que no em podia enamorar més... estava equivocat. Estic molt tens tota l'estona i crec que ella s'ha adonat del què sento per ella. Abunden els silencis i començo a evitar-li la mirada. Arriba l'hora de pagar i dono la meva targeta sense ni consultar-li a ella. Sóc xapat a l'antiga sí. El cambrer torna i em diu les pitjors paraules que em podia dir: "Senyor, no l'agafa". "Com?? No pot ser" contesto. "Senyor ho sento però la targeta ens apareix cancel·lada" insiteix ell. Em vull morir de vergonya... no m'en recordava que estava caducada.
Molt amablement ella paga la factura, que per cert és més cara del que m'esperava. He quedat com un estúpid, ho tinc tot perdut...
Al sortir del local comença a ploure amb una força inimaginable. No he portat paraigües i ens estem mullant de cap a peus. En un instant rellisco i em caic de cul sobre un bassal, posant-me perdut. "Ara si que he demostrat lo inútil que sóc" penso. "El que em faltava". Ella riu com una boja. Entrem al cotxe i em disposo a portar-la a casa. Tenia pensat anar a prendre una copa però després de tot sento que el millor que puc fer és donar per perdut tot i retirar-me amb la cua entre les cames. En part em sento alleugerit, ja està, l'he cagat com de costum.
Arribem al portal de casa seva, continua plovent. Estem dins el cotxe i s'apropa l'inevitable moment del fins demà. Aquest havia de ser el meu moment, però després de tot el què ha passat no la cagaré encara més. Val més que segueixi tot igual.
"Ho sento per tot, de veritat que no pensava que la nit sortís aixi..." començo a dir sense mirar-la. M'acosta la seva cara. "Calla tonto...". Em fa un petó.