Si us pensàveu que em coneixieu... tenieu raó

domingo, octubre 09, 2005

La vida es qüestió de (les nostres) prioritats

No, no es que vulgui fer publicitat de certa marca de gelats, es que m'ha vingut al cap aquest títol quan he pensat en com vull encarar la meva vida a partir d'ara. Sí senyors, ha arribat l'hora de deixar-se de tonteries. Tinc 21 anys. Tot i que pugui semblar que potser penso més del que em toca sento que ja és moment que em planteji que carai faré a partir d'ara. No pretenc avorrir-vos (tot i que no descarto que us adormi) sinó invitar-vos a discutir sobre grans qüestions que se'm plantegen avui dia.
A vegades penso: Què hi pinto jo aquí?
Els que ja em coneixen potser deuen estar pensant que vull parlar sobre els meus estudis o la meva vocació, però no, estic referint-me a una altra cosa. Què pinto jo en aquest "tinglado" que s'anomena vida? Si m'hi paro a pensar, ni jo he decidit néixer, ni se m'ha preguntat on volia néixer i menys encara en quin moment. Quin és el motiu de que jo, Víctor Gimeno Gutiérrez, el dia 28 de juny de 1984 neixés a Barcelona (Planeta Terra) fill de Antonio i Eva??? Suposo que deu haver-hi algún no?? Perquè sinó ja em diras quina tonteria...
Hi ha qui busca resposta amb la religió, hi ha qui ho busca mirant les estrelles i hi ha qui no ho busca, senzillament. Personalment, crec que no soc capaç de saber-ho però que arribat un cert dia ho sabré, és qüestió de paciència. El que està claríssim és que ja que m'ha tocat viure, ho faré el millor possible. És la MEVA vida i per tant jo decidiré qué faig, com i perquè. És en aquest punt on el meu caràcter o la meva manera es pot interpretar com a "freaky".
Però a veure... qui no té un punt friki és un amargat. Qui només fa que auto-limitar-se per tal de que ningú pensi que és extrany no viu la SEVA vida. Viu la vida dels demés. Qui té por de que algún dia els altres l'enganxin cantant sol mentre està estudiant o fent un comentari insól·lit és que no disfruta de la vida. Quantes coses hi ha que es surten de la "norma" i que ens produeixen un plaer inmens? Hi ha coses que ens facin més feliços que estar enamorats?? Ets capaç de fer les tonteries més grans perquè estimes una altra persona... I no ets capaç de sentir-te així perquè t'estimes a tu mateix?? No vull que s'entengui que predico un estat de tonteria permanent però us heu fixat que mai donem gràcies per ser qui som?? Ja no per aixó... sinó per la sort que hem tingut de aparéixer en un determinat lloc i un cert temps??
Ho donem per sentat... fins que passa alguna cosa que ens ho fa veure. És trist que ens donem compte de qui som realment nosaltres fins que això trontolla. Fins que el que nosaltres pensàvem que era innamovible es comença a moure. Visquem la vida com realment es mereix, com un privilegi que se'ns dona. De nosaltres depen si viure o veure-la passar.
Us heu fixat quan li pregunteu a algú què tal està, qué és el que us contesta?
-Psé, tirant (del carro suposo)
-Ja veus (com dient. digam'ho tu perquè ni jo sé qué em passa)
-Anem fent (en plural, com buscant algú que l'acompanyi)
-Passant (pel tub?)
Una altra evidència, quant fa que no veieu ningú pel carrer somrient?? Jo ni me'n recordo, i bé... quan et veuen a tu somriure... veus tothom preguntant-se: Què coi li passa a aquest?. Feu l'experiment. Somrieu a les 8 del matí pel carrer. Sentireu el que és el vudú (versió Torrecillas).
Estem amargats, però el problema no el comencem nosaltres. Ens ho claven entre cella i cella des que som petits. Quants de vosaltres esteu fent allò que de veritat us il·lusiona? Quants de vosaltres volieu ser bombers i us veieu d'aquí uns anys encarcarats en una oficina?
El problema està en que des de petit ja et diuen la frase maleïda: "És impossible". Tú tens 4 anyets, fa no res que ratllaves el parquet amb els cotxets de miniatura i li dius a la professora: "Jo de gran vull ser pilot de cotxes" (aquest soc jo). I que et diuen... "Ui Víctor... això és molt difícil eh...". Vas a casa i ho dius als teus pares i què et diuen?? "Va Víctor no diguis tonteries i beu-te la llet". Pos ja tenim a un nano que li xafen la guitarra. Doncs qué bé, estem fotent a tots els nanos. Perquè qui diu pilot pot dir actor o dentista.
I què passa, que et trobes que durant tota la infancia t'estan portant per un camí on el més important és estudiar, ser el millor, ser el que guanya en tot perquè sinó seràs un perdedor. Què passa, que la vida està perduda o què?? Et fan creure que si no triomfes ets una merda.
Perdona... qui pensi que pel fet de tenir un cárrec extremadament important o per tenir un compte corrent amb més zeros que espais és feliç ho porta ben clar... Explica-li a aquest tio que cada matí ha d'anar a una oficina d'una constructora quan ell el que volia era ser guardabosc. I d'aquests exemples els que vulgueu.
És per això que dic que la vida és una qúestió de (les nostres) prioritats, que qui vulgui ser ric ho sigui, qui vulgui viure al metro tocant la guitarreta, endavant!!! Però que no ens mengin el coco des de petits en que hi ha coses que no podem fer perquè és la mentida més gran del món. La gent tenim il·lusions (per molt tontes que semblin) però que dónen sentit a la nostra existència i si ens les treuen ens convertim en 70kgs de massa viva però sense cap sentit. Com deia Séneca: "Quan no tens un port on anar cap vent és bó". Busquem dins nostre i veurem quin és el port que ens agrada, i sobretot, vosaltres sou els capitans de la nau. NINGÚ té cap dret en dir-vos el que es pot fer o no. Vosaltres manegeu les veles, i ningú com vosaltres coneixeu el vaixell tant bé i sap amb quines ones pot lluitar. Llavors, només llavors, veureu com a tots ens bufa un vent que ens porta al port. Un port que es diu FELICITAT.

2 Comments:

Blogger CaRaX said...

Hola!!!! M'ha agradat molt el teu escrit. De fet, l'altre dia vaig publicar-ne un al meu blog de te`màtica molt similar, i en ell venia a dir el que dius tu. Som productes del que la societat vol que siguem. Estic d'acord amb tu que la gent necessita fer més cas al seu interior i no en el que li diuen, ja que moltes vegades es destrossen simplement perquè no s'ajusten als canons "normals" actuals. He posat normals entre cometes, perquè per mi tothom és normal fagi el que fagi i vulgui ser el que vulgui ser. Mentres una persona no "emprenyi" a una altra i mentres el que fagi estigui dins les regles del joc establertes, que foti el que vulgui. Ningú està en disposició moral de donar lliçons de res, ni tan sols els que es creuen que una força superior els hi atorga aquest dret (ja m'enteneu tots). Doncs bé, res més, ja et comentaré alguna cosa més en persona. T'animo a que segueixis escrivint i a plantejar-te coses que des del meu punt de vista són fonamentals per créixer com a persona.

Carax
http://universocarax.blogspot.com

3:29 p. m.

 
Blogger スロ / Bernat said...

Eii!! Benvingut a la blogosfera :D Molt bon escrit estic passant una petita crisi, bueno, força grossa. Coses com aquesta m'animen (mira que arribo a ser de simple hahaha)

5:37 p. m.

 

Publicar un comentario

<< Home